Categories
Perspectives

Sobre la modificació de la LPL de Catalunya

Considerem que aquesta modificació:

1.- No aporta cap estratègia jurídica per combatre la sentència que obliga a la quota del 25%. Les defenses en general, i més d’una llengua, s’han de realitzar de manera clara, hom no pot pretendre defensar la llengua d’un país i la seva gent a partir d’astúcies processals i redactats plens d’ambigüitats en les seves normes, ni, com passa aquí, traslladant la responsabilitat als centres educatius.

2.- L’addició del text a l’article 21.1 és una rebaixa. L’article 6 de l’Estatut d’Autonomia que diu que “La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent* de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament”

*Aquesta expressió és inconstitucional i nul·la d’acord amb la STC 31/2010, del 28 de juny

3.- És greu que la modificació introdueixi a l’article 21.3: “La determinació de la presència de les llengües oficials en l’ensenyament” el que significa que la Llei de Política Lingüística de Catalunya està afirmant que a Catalunya hi ha dues llengües oficials: el català i el castellà. I no es nega, però aquesta categoria, en tot cas, que la facin les normes espanyoles, no les catalanes. L’estatut de Catalunya quan es refereix a les llengües oficials diu: el català és la llengua oficial de Catalunya, també ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat Espanyol.

Dades a l’atzar: en una classe d’una escola pública de Malgrat amb 26 infants:

5 llengua materna català

13 llengua materna castellà

8 altres (no menys importants)

Quina llengua és la que es parla habitualment al pati o entre classe i classe o quan es connecten per l’ordinador o a les sortides o (quan siguin més grans) xerraran als espais d’esbarjo?

El català s’ha de salvaguardar i defensar, sense matisos.

Per últim, referenciem un text que ens sembla prou interessant per entendre d’on surt aquesta quota del 25%:

Article que porta per títol “Per què un 25% de classes en castellà?” de 9 de desembre del 2021 del catedràtic Jordi Nieva-Fenoll:

“El Tribunal Superior de Justícia es va basar en una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, de 23 de juliol de 1968, que revisava el percentatge d’hores que el govern belga –no pas cap tribunal– havia establert per a l’ensenyament en francès a les escoles de territoris històrics neerlandesos amb important presència poblacional valona. El percentatge anava de 4 a 8 hores a la setmana depenent del nivell d’ensenyament. El Tribunal d’Estrasburg va concloure llavors, en contra del que pretenien alguns pares valons de la zona, que el percentatge no era irracional, res més. Però insisteixo, no va establir cap percentatge, sinó que a més va afegir quelcom molt important: que l’ensenyament en neerlandès d’alumnes valons a aquelles zones històriques neerlandeses, no es podia suposar que “despersonalitzés” els alumnes de llengua mare francesa, àdhuc si en aquelles zones la població valona havia esdevingut llavors majoritària, com a conseqüència de la immigració. Sembla doncs que el tribunal va optar més aviat per no despersonalitzar territoris històrics privant-los de la seva identitat com a conseqüència del fet puntual de la immigració, aplicant la vella dita castellana “donde fueres, haz lo que vieres”.

Malgrat tota aquesta argumentació del Tribunal Europeu de Drets Humans, el Tribunal Superior de Justícia va fer una interpretació molt sui generis de la sentència del Tribunal d’Estrasburg quan directament, partint només de les dades exposades, va establir un percentatge de classes en castellà del 25%. Establir un percentatge és una clara acció de Govern que acompanya la tasca de cada centre en concret, perquè ni una llei podria, amb criteris científics rigorosos, establir indiscriminadament quelcom tan fredament matemàtic com un percentatge per tot Catalunya, atès que la realitat dels centres és molt diversa i són molt diferents a cada lloc les necessitats per assolir l’objectiu constitucional de l’aprenentatge del castellà.

En tot cas, la sentència de la mateixa secció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 16 del 12 de 2020, que insistia en el percentatge, beneïda implícitament pel Tribunal Suprem amb una providència d’inadmissió de 18 de l’11 de 2021, només fa que seguir una dinàmica amb aquesta pobríssima base legal, encara més escassa des de la reforma de la Llei d’Educació 2/2020, de 29 de desembre, que ja no parla de llengües vehiculars, sinó que deixa a les administracions educatives, és a dir, al poder executiu, la concreció d’establir de quina manera tots els alumnes assoleixen la competència en comunicació lingüística en català i en castellà, tot confiant a més en la tasca dels centres, com és lògic.”

Text complert a: Per què un 25% de classes en castellà? – Jordi Nieva-Fenoll – RLD blog (gencat.cat)