Resistència i desordres públics al tall de l’AP-7 i N-II del dia 27 de març

Posted on Posted in Antirepressió

Resistència, desobdiència i desordre.

La resistència és una conducta prevista al CP, que té diferents qualificacions en funció de l’ús de força i de la seva intensitat. De la força del que resisteix, és clar. Amb independència d’això, tota resistència té com a pressupòsit (condició prèvia) que l’autoritat hagi emès una ordre concreta, legítima i directament comunicada a qui es resisteix a obeïr-la.

El desordre públic és una conducta tipificada al CP per la qual s’altera la pau pública, conducta que, segons el tribunal Constitucional, ha de suposar violència sobre les coses o persones. No tot desordre altera la pau pública.

Apunts defensius sobre la causa del tall del 27 de març.

Aquest passat divendres, arrel d’unes identificacions aleatòries, onze persones eren citades a declarar com a investigades. La defensa es va decidir de manera conjunta, sense prejudicis, clara i generosa, tenint present el protagonisme de la repressió i de la por d’aquests processos judicials.

En presència judicial vam declarar els següents fets:

– El dia 27 de març d’enguany ens trobàvem al lloc dels fets en exercici i defensa del nostre dret de manifestació i expressió.

– Per fer-ho no vam trencar res, no es va fer mal a ningú i tampoc es va causar cap accident de trànsit.

– Quan van arribar els MMEE estavem assegudes a terra entrellaçades amb els braços dels nostres companys del costat. Cap policia ens va requerir expressa, personal i directament per a què ens aixequèssim.

– Van ser quatre agents que ens van treure (un per cada extremitat del nostre cos: cames i braços), amb una tècnica consistent en pressionar fortament l’abdòmen i els canells. Ens van anar separant. L’únic lloc al que ens agafàvem eren els nostres propis cossos, indiscutiblement domini de cadascuna de nosaltres.

– Se’ns vol limitar la llibertat i atemorir-nos en la defensa dels nostres pensaments polítics.

L’atestat policial i l’inici d’aquesta causa s’enmarquen dins un context político-ideològic molt determinat i, malhauradament, és un recurs conegut per totes aquelles persones que viuen en la defensa de les llibertatas polítiques: denúncies generalment mancades de fets concrets i ús de tipus penals de caràcter residual i amb continguts indeterminats per la norma penal, a fi de generar desgast de temps i energia, situacions desagradables i resistències al canvi.

Que la potestat punitiva s’ocupi dels actes violents és (gairebé) indiscutible, però que eixampli els seus tentacles per reprimir la dissidència que de manera pacífica es manifesta a través d’expressions polítiques, socials o culturals o simplement es vulgui castigar el «contrapoder» és motiu d’alerta solidària.