En aquest bloc ja n’haviem parlat, que la custòdia del menor és un estar amb en ell presència cuidadora i que les situacions de divorci, en tant impliquen manca de convivència conjunta dels progenitors, obliga a determinar com es distribuirà individualment el temps de guarda. És clar que a La Troca defensem que allò important al pensar en custòdies no és el qualificatiu que tinguin (exclusiva, compartida) sino la distribució del temps de guarda per cada progenitor en interès del menor i en atenció a diferents factors, entre els més importants:
- La possibilitat real que, cadascun dels progenitors per raó dels seu horari i organització laboral, té per a estar en presència i cura amb el fill o filla.
- La distribució de la guarda que de fet els progenitors exercien fins el moment de la separació, en tant és aquesta distribució la que, al menys d’inici, aporta menors canvis adpatatius sobtats a l’infant.
Ens trobem moltes vegades, en la pràctica, que el primer d’aquests punts és difícil d’assumir i acceptar per alguns progenitors, que tenen la idea que el fill o filla és un “dret” que tenen i que “en el seu temps” pot fer el que vulgui i encomanar a qui vulgui la guarda del menor: “en el temps que està amb mi, faig el que vull”. Potser sí, però la premisa és aquest “estar amb mi”, és a dir, que el progenitor efectivament pugui estar amb el nen o nena.
Per això ens fem ressò positiu de sentències com la dictada fa un parell de mesos per l’Audiència Provincial de Badajoz (aquí el text complet), en la que els poders públics efectivament decideixen en interès del menor i en atenció als criteris abans esmentats. Algunes referències que fa son les següents:
- “No es posible que uno mismo lo haga todo. Eso es una realidad. De ahí que la ayuda familiar y la ayuda externa estén a la orden del día. Son un medio o complemento para que los padres puedan atender adecuadamente a sus hijos. Hay que verlo como algo lógico y natural. Eso sí, estamos hablando de complementar, no de sustituir al progenitor en los quehaceres que le son propios. La delegación ha de ser puntual, no total.”
- “Lo determinante no es la ocupación desempeñada, ni tampoco necesariamente la jornada laboral en concreto
realizada. Lo más importante es que, pese a los inconvenientes, pese a las ausencias, se garantice la adecuada atención del menor. Debe asegurarse que las obligaciones inherentes a la custodia del menor estén cubiertas. Eso sí, cubiertas de forma óptima, no de cualquier manera.” - “El cuidado de los hijos, como elemento de la patria potestad, exige una participación activa de los padres. Uno de los deberes básicos es simplemente estar con los hijos.“
- “Se echa aquí en falta la aportación de un plan de parentalidad, o al menos una explicación clara y precisa de cómo se va a ejercer esa custodia compartida caso de ser concedida”.
En la pràctica ens trobem, més sovint del que voldríem, amb progenitors extremadament reticents a explicar de quina manera podràn organitzar la guarda del menor quan la tinguin atribuïda. Quan demanem aquesta informació, no és que volguem “ficar-nos on no ens demanen”, és que fem la nostra feina:
“La jurisprudencia del Tribunal Supremo es clara al respecto: quien solicita la custodia compartida debe concretar la forma y contenido de su ejercicio a través de un plan contradictorio ajustado a las necesidades y disponibilidad de las partes, que integre los distintos criterios, así como las ventajas que va a reportar al menor ( sentencias del Tribunal Supremo 122/2019, de 26 de febrero ; 593/2018, de 30 de octubre ; 280/2017, de 9 de mayo de 2017 ; y 48/2017, de 26 de enero ).”
A La Troca no acceptem concepcions patrimonialistes del menor i papers estelars dels progenitors en el divorci. Sabem qui està al servei de qui. I estem convençudes que el correcte servei jurídic en aquestes situacions ha de ser en defensa del menor.