Qui sap quan de temps serà notícia el fet que una dona va ser conduïda per la força a donar a llum a l’Hospital Universitari Central d’Astúries. Ella i els qui de prop o en la distància l’acompanyaven, probablement no ho oblidaran mai. La conducció a la força la practicà la policia executant una ordre judicial. El Jutge dictà la ordre a requeriment del Centre Hospitalari.
No és la primera vegada que això passa: el Dia Mundial pels Drets del naixement i del Part Respectats s’estableix en la data que Adelir va ser forçada per ordre judicial a ser sotmesa a cesària. Era l’any 2014. L’11 de juliol del 2016 una dona va ser, també, conduïda a la força per ordre judicial al Parc Sanitari Sant Joan de Déu de Sant Boi per a sotmetre-la a una inducció al part.
Tant la d’aquesta setmana, com la de l’any 2016, són accions il·legals.
Més enllà de qualsevol consideració ético-moral, filosòfica, política, social, personal, emotiva, metafísica…
Simplement és il·legal.
Partim de l’organització legal en què vivim:
1. L’Estat, en exercici del seu poder, dicta normes a través, principalment, de Lleis.
2. L’estat, en exercici del seu poder, fa aplicar les normes, però està igualment vinculat per les normes que ell mateix dicta.
3. Els òrgans judicials i l’Administració Sanitària són Estat i estan obligats a complir les Lleis (sí, sí, com nosaltres… però no: en realitat més que nosaltres, perquè les persones físiques tenim consciència i, per tant, podem exercir-ne objecció).
A partir d’aquí:
4. Les lleis vigents NO obliguen a les dones a donar a llum en l’àmbit hospitalari, ni els prohibeixen donar a llum fora de l’hospital. És principi bàsic en un Estat de Dret que el que no està prohibit, està permès. Les dones NO tenim l’obligació legal de donar a llum en un hospital.
5. Legalment, l’Administració Sanitària NO pot practicar una intervenció sobre una persona sense el consentiment d’aquesta persona. Hi ha algunes (molt poques, de fet, tres) excepcions a això, i una dona embarassada major d’edat amb ple us de les seves facultats (vull dir no incapacitada judicialment ni en estat d’inconsciència) no és una d’aquestes excepcions. CAL el seu consentiment per a practicar-li qualsevol intervenció, i no es pot actuar sense el seu consentiment encara que aquesta dona s’hi jugui la vida.
6. Un jutge NO pot suplir el consentiment que la persona ha de donar, a menys que aquesta persona hagi estat incapacitada i hi hagi conflicte d’interessos entre el seu tutor i els interessos de la persona que necessita assistència.
Sent així les coses, moltes vegades el sistema recorre al xantatge emocional i/o a l’amenaça: “trucarem a serveis socials”, “si no ho fas, el fetus pot morir”. A banda de la crueltat de fer servir aquesta arma en situacions absolutament inapropiades, el cert es que jurídicament, el risc per a la vida del fetus en gestació NO habilita legalment a intervenir el cos de la dona contra la seva voluntat.
Ho podríem explicar millor i més extensament, però el dret és un complex entramat que necessita l’esforç de ser entès. La Llei d’autonomia del pacient té (només) 23 articles i tots ells giren sobre una mateixa idea principal: El Dret a l’Autonomia del Pacient, que vol dir, senzillament, que el meu cos és meu, la meva salut és meva i cal el meu permís per a què tu m’intervinguis.
23 articles que diuen quasi tota l’estona el mateix. 16 anys de vigència. Massa temps per no haver entès, encara, que:
El personal sanitari proposa i el pacient disposa.
És al pacient o usuari a qui correspon decidir quin tractament o intervenció permet i rebutja.
El personal sanitari té l’obligació d’informar sobre el diagnòstic, tractament recomanat i alternatives.
El pacient o usuari té el dret de rebre aquesta informació, però no l’obligació de sotmetre’s al tractament o intervenció proposats. De fet, ni tan sols té l’obligació d’escoltar aquesta informació, si no vol.
El protocol d’un hospital va dirigit al personal de l’hospital, no és una norma d’obligat compliment per als pacients i usuaris.
El personal sanitari està obligat a tenir coneixements actualitzats i actuar conforme a l’evidència científica. El pacient o usuari no, tot i que molts pacient i usuaris ho fan.
No estic obligada a deixar que se’m practiqui una cesària. No estic obligada posar-me les corretges. No se’m pot obligar a una inducció al part. No a que em facin tal o qual prova, cap prova. Tot això ho faré perquè vull, en exercici de la meva autonomia de la voluntat. Tot això serà un acte de responsabilitat, d’amor, de llibertat, però no una obligació legal.
Si vull l’alta i marxar d’un hospital, és obligatori pel centre donar-me-la (a menys que hi hagi un motiu de salut pública, com el contagi a la població d’una epidèmia, i això també està regulat).
Més enllà de qualsevol consideració ético-moral, filosòfica, política, social, personal, emotiva, metafísica, obligar a una dona a parir en un lloc, en un temps i en unes condicions no triades ni consentides per ella és, a més de molts altres qualificatius, il·legal.
Us deixem tres enllaços aquí, escrits per persones que ens mereixen el màxim respecte i confiança en aquesta matèria, per si voleu donar-hi una llegida.
Les dones que no estimaven els seus fills (més que els seus metges), de Francisca Guillén, advocada.
Carta abierta de Ibone Olza a la Ministra de Sanidad
Salut, amor, llibertat i respecte.